CartaCarta_2.html
La nostra bodegaLa_nostra_bodega_2.html
Detall dels nostres platsDetall_dels_plats.html
MenúMenu_2.html

Cinc cèntims d’en Pep...



En Pep va néixer l’any 60 al poble de l’Hospitalet de Llobregat, i és el petit de cinc germans d’una casa treballadora. El pare, en Manuel, treballava en una fàbrica de totxos i la mare, la Maria, no cal dir-ho, feia la feina de les dones. Van arribar a l’Hospitalet a la postguerra, i vivien en barraques, com tants immigrants, per donar estudis als fills i una millor qualitat de vida per a tota la família. Tot això va arribar gràcies als pares i als meus germans. Jo vaig començar a treballar als catorze anys, com molts joves, que també estudiàvem a la nit, i el pare et deia “ara sabràs lo que costa guanyar-se les garrofes”. La primera feina te la trobava el mestre d’escola, en el meu cas, Dom Jaume Josa. La meva va ser d’administratiu, fins que vaig arribar al Mercat de la Boqueria l’any 78, on vaig conèixer grans professionals de la restauració. Aquells anys, la nova cuina tenia una gran acceptació, era la novetat, però jo mirava la cuina de la mare, la tradicional, la de sempre, aplicant-hi  les tècniques modernes, les noves aromes i textures, el posicionament del menjar al plat i la qualitat del producte, les millors carns, el peix, la fruita, les verduretes, les herbes, els bolets, el marisc... I, és clar, els esmorzars al Pinotxo i les nits de xerrades amb amics restauradors i cuiners amb licors i aiguardents.


Després vaig anar cap a Palma de Mallorca i vaig treballar en el sector de la restauració uns cinc anys més. Allà vaig conèixer la meva dona, l’Antònia.


Cap a l’any 85 vaig creuar la duana d’aquest meravellós país, Andorra.

Un país acollidor per a la gent com nosaltres que volíem treballar per arribar a tenir casa nostre, els nostres fills i un seguit de coses que aquest país t’ofereix cada dia de l’any, això sí, treballant com el pare i la mare van fer l’any 41. Però nosaltres ja sabíem llegir i escriure i teníem alguns estudis gràcies a ells i al que sempre ens havien dit: “estudieu pel dia de demà”. Quina raó tenien.


També he de dir que tot això, sense la meva senyora, l’Antònia, hauria sigut una utopia impossible de dur a terme.


Gràcies a totes les persones que ens han ajudat i, per què no?, a les que no ho van fer.


També vull demanar perdó a tots els que hagi pogut defraudar. Us juro que va ser sense voler...






Pep Ramos i Casalta, una nit d’hivern del 2011, assegut a la taula tres de l’Era d’en Jaume.